Plou i per això quatre paraules llisquen dels meus llavis

El cel gris crida pluja, els primers trons darrera el Tibidabo avancen el festival de llamps, mentre els edificis romanen muts testimonis del crit de la natura.

Els meus llavis regalimen quatre paraules que et volen dir. avui sí, avui i no demà ni ahir, el teu camí és allà davant, torceja'l rebrega'l, corre, camina, fes el camí.

Malgrat els primers trons compassats per la pluja que s'esberla al caure damunt les llambordes, camina rebentant els camins fàcils, el que és fàcil sol ser tediós i acaba empassant-se la teva ànima. Com el sol dels milions de gotes que cauen damunt de la ciutat engolint-se el paisatge.

Camina fort, cercant la teva felicitat, balla sota les fanales, respira i sent la frescor de la  terra mullada, deixa que el teu magí s'ompli de somnis que les fades dels anys han amagat sota capes de pols, de desitjos trencats, de les vegades que volies dir si i la por et fa dir no. Deixar que la pluja d'estiu forta apassionada se t'emporti, gaudeix del moment del sentir-te portat pels vents, per les olors, per la teva natura, no vulguis tancar-te en gerro de porcellana, millor ser fang per diluir-te en el fang de la humanitat.

El cel s'ha obert i potser és la teva oportunitat de ser tu, de ser jo de ser ell, de ser ja no un personatge, sinó de ser tot tu, d'atrevir-te a cridar de cantar la cançó de la melodia de la vida en negreta i majúscules.

Preníem un cafè i el regust era que era el darrer cafè que preníem- Històries de vacances

Erem joves, i ens vam trobar en el poble. On com a cada estiu ens reuníem a l'ateneu del poble i com sempre les rialles, les abraçades i les mirades es creuaven, mentre de les taules del costat uns avis jugaven a cartes damunt un protector de color verd. Mentre d'una vella maquina de música la veu mig trencada del Rod Stewart deixava anar les notes d'una vella cançó, tant vella com la pròpia màquina.

Un cop fetes les presentacions, sortíem corrents a menjar-nos a queixalades aquells dies de sol, piscines, de petons amagats, de petites desil·lusions, de promeses eternes, de diumenges de misa, de vermuts amb olor a vermut negre amb olives farcides i bosses de patates.

Estius d'olor a cireres i préssecs, de corre per camps segats, d'olor dolç, de xerrar a la placeta de l'església fins  que des del campanar les campanes ens recordaven que teníem una llibertat caduca.

D'hores estirats en rotllana mirant el cel, mentre algú t'agafava la mà aprofitant la foscor.

Estiu de joventut, records de promeses, de pors i de felicitat.

Un lent adéu- assaig sentimental

Preníem un cafè, altres vegades la conversa era animada i havia una comunicació fàcil parlàvem de tot d'amors, desigs, de companys, de viatges, de pares, d'amics, sinó ens controlàvem el temps se'ns engolia i tornàvem cuita corrents no ens trobessin a faltar. Però la darrera vegada va ser un xic trista, tenia un regust a comiat, el silenci recorria l'estret espai entre la taula on seiem. Estaves més preocupada per la conversa del teu mòbil que per parlar amb mi, només les meves preguntes sobre el viatge que volies fer et treia del teu silenci.

La vida és cruel, trobés a una persona, sembla que connectes, rius dels seus acudits, t'emociones amb la seves històries, et solidaritzes amb les injustícies patides, però un dia t'adones que tu l'estimes, però ella no.
Ella et parla d'altres, de fet ignora les teves mirades, les teves paraules, només volia un confessor, a una persona en el moment en que es sentia sola.

Tu vas notar el canvi, un canvi suau, les mirades, les paraules tenien una altra càrrega, podies haver callat silenciat els teus sentiments. Però vas optar per preguntar, havia canviat alguna cosa, que serem amics o companys, ella et mirava i dels seus llavis només sortia, que ella sentia el que sentia, que no havia canviat res envers la teva persona, i això només feia que ferir-te, eren paraules que en definitiva només et refermaven el teu error, la caiguda de Sant Pau, pobre diable, per uns moments et creies afortunat, la vida et donava una nova oportunitat, era possible tanta estupidesa, la caiguda la revelació son paraules que fan mal perquè curen la vanitat. T'enfronten davant el mirall de la veritat, ja no val res, seguir pensant, enganyar-te creient.

En els seu silencis, cada cop que has intentat parlar, el seu no mollar-se han parlat més que totes les paraules del mon.

Preníem un cafè i el regust era que era el darrer cafè que preníem.

Un lent adés va sortir de la meva ànima, quan em va acomiadar amb un lleuger petó a la galta.

Dissabte

Gaudir de la tarda d'un dissabte des de la terrassa de casa veient com el sol es pon i la silueta del tibidavo s'enfosqueix darrera del sol que es va amagant poc a poc. Uns periquitos m'observen des de la perera de casa i un suau vent foragita la calor d'un dia radiant.

El silenci lleument trencat pel lleu brogit dels cotxes que passen de tant en tant per un carrer a una distància suficient per no veure'ls trenquen aquest silènci relaxant.

Un aperol, costum que vaig manllevar dels padovans, em refresca els llavis i em transporta pels recons de la memòria.

Una gavina sobrevola el cel de darrera hora, vigilant observant, els amics pericos se'n van com la sola presència de l'au els infongués la necessitat de cercar nous llocs on posar-se.

Mentrestant vaig deixant anar ratlles damunt el paper amb petits missatges per a naufrags delerosos de llegir vides i angunies d'altres.

La tarda va caient i les paraules alenteixen el seu pas al paper segurament perquè la meva ment és més a prop de recollir-me i comença a pensar en que soparem, potser una amanida i molta fruita i desprès un got de wisky amb uns glaçons de gel que trancaran el silènci de la nit amb el seu dringueix.

Reflexions petites

Les relacions humanes sempre m'han semblat complicades i sempre he tingut la sensació de que sé escoltar millor que escoltar-me. Deixo anar per endavant això perquè segurament el que escriure no té més valor que el conjuntural del moment, dels bioritmes o el que hagin decidit els astres, no ho sé però en tot cas, tinc aquest full blanc immaculat que sensació darrera sensació em fa abocar-ne sentiments, angoixes, idees que totes juntes formen a la fi el bloc segurament més insuls de la historia. Però com diria aquell és el meu bloc i no en tinc cap altra.

En el microcosmos de les relacions humanes hi ha patidors, guanyadors, vagarejats, oportunistes, amants, amadors, i amats, descoratjadors, gent que camina solitària i d'altres que no s'atreveixen a viure un instant sols.

Amants d'alló que no poden aconseguir, de cecs que no veuen les mirades, desitjosos de pell, sense fe, gent que no es mira al mirall de la vida per por a veure's.

Malgrat tot, tots intentem apropar-nos, trobar-nos i en aquests intents vivim les petites tragèdies, paraules no dites, veritats que mai sortiran a la llum, amants que mai faran l'amor, tot i que a cada trobada hi ha una petita esperança.

Som així de delicats, tot ho fiem als altres, de fet els altres ens donen sentit. Per moltes vegades que haguem caigut, per moltes decepcions, sempre perdonarem al següent els pecats de l'anterior.

Avui tenia ganes d'abocar aquest pensaments, son petites tires de la meva pell que es reconeixen en la pell dels altres.

55

Cinquanta cinc anys, avui sense voler m'he adonat, estic entre dos miralls la meva joventut que encara sento i la imatge de la meva vellesa, el meu temps comença a perdre color, els tons grisos i ocres comencen a sobresortir sobre els colors vius.

L'engany del mirall de joventut et fa creure en miratges, que saps són trampes al solitari, t'autoenganyes amb mirades i gestos que res tenen a veure amb amors i pasions.

D'altra banda el mirall de la realitat et mostra les complexitats que t'atenallen. La seguretat, els fills, van creant cordons que t'alimenten la sensació de certesa, però també van treient dels teus ulls la lluïsor de la joventut.

És així, la meva hora ha passat, ja no puc ser el pirata, el bomber, l'explorador de la meva joventut. Ara tot el que faig cada decisió és un pas arriscat que et pot portar a la incertessa i aquesta és la pitjor por que pot patir un home adult.

Els tempos ja no són ni seran els mateixos, els anys son diferències que crean barrancs, on millor no aproximar-se.

La pau i l'equilibri van lligats a aquest reconeixement, la motxilla que portes, el teu bagatge és massa valuós per perdre-ho per cinc minuts de miratge.

Avui el meu fill gran m'ha ensenyat el seu treball de fi de carrera, ben imprès, encucat i una sensació personal de satisfacció d'orgull pròpi m'ha envait.

Aquesta sensació m'ha obert la porta a una nova seguretat, una porta a la nova aventura, un salt a l'aprenantatge de fer-se gran, suaument, sense estridències, amb polcritud.

En definitiva malgrat els anys, avui he après una nova lliço.

Nit al carrer XIV

.../..

Al final van poder esgarrapar temps al temps i desprès d'uns quants cafès i una pizza gegant van obrar la màgia i van poder estructurar tot el projecte amb els seus gràfics, diagrames i tota la pesca, durant aquest temps l'olor d'ella l'acompanyava i el seu pensament lluitava per arraconar aquell cos nu que l'havia embolcallat, que l'havia fet eixir sentiments estranys, barreja de follies de sexe pur i dur però que es barrejaven amb una gran tendresa. Sort que ja el tenien apunt i demà desprès de la reunió no els quedava altra feina que badar esperant la decisió de la Cinta Belocci.

Van acabar d'imprimir els documents, van repassar els gràfics, van baixar corrents a la papereria a comprar uns dossiers de colors ben llampants, segons el Jan aquests colors donaven una imatge de joventut, de força cabdals perquè el projecte fos tingut en compte.

Un cop tot preparat, van mirar per la finestra, la ciutat era fosca els fanals del carrer deixaven anar una llum taronja que omplia tot el carrer, els cotxes aturats al semàfor amb els seus ocupants amb cares cansades, amb els ulls vermells denotant el pas del dia i l’arribada del retorn a casa a la llar on alguns hi trobarien a la dona, als fills, altres a l’amant i alguns el silenci fred del pis buit.

Desprès de l’estona contemplativa, es van mirar i com si una molla els hagués fet saltar es van aixecar van agafar els abrics i van sortir al carrer. Van respirar profundament i sense dir-se res van anar cap el bar, el local on en moments tristos trobaven l’aixopluc i el consol del cambrer que com un mossèn de la vella escola sap escoltar mentre et va servint la cervesa freda que ajuda a empassar-te el mal moment, o en els moments alegres, trobés l’acudit o la frase sorneguera que et fa somriure mentre la mateixa cervesa regalima dins d’un got ajustat a la teva ma.

Aquest cop però anaven a beure i a desbocar la incertesa del dia següent, on segur que el cambrer de tota la vida, l’home murri que en cada alegria, tristesa, secret sap vendre un flascó d’alcohol que allibera al client la llengua i els sentiments.

En Ricard tenia, la intima esperança de veure-la entrar o trobar-se-la asseguda esperant-lo. Aquesta il·lusió el va fer apressar el pas i en Jan que era un murri li va etzibar –què ens esperen, perquè noi no cal córrer el Bar d’en Jaume no es mourà, noi-

Van entrar, la penya estava distribuïda per racons, els engominats a la barra mirant el bestiar, els joves modernets pels racons en tauletes, i així successivament.

Ells van seure a la seva taula estratègicament situada cara a la porta, i des d'on podien gaudir de tota la fauna del local, mirar sense ser vistos.
..../..