NIT AL CARRER IV

.../
Va mirar-lo als ulls, intentant ordenar els pensaments i així poder articular un pensament coherent, o dir alguna cosa, del tipus: no podries anar tu tio, però en lloc d'això i seguint algun atàvic costum, el seu cos es va aixecar del llit i sense dir res, va obrir l'armari i amb una mecànica molt acurada, va començar a triar roba, que poc a poc va deixara anar damunt una cadira, mentrestant en Jan, seguia parlant i parlant. Sobtadament es va girar i sense saber com li va dir - pots parar de parlar i em fas un cafè tio-.

Al cap d'una estona baixaven les escales, havia triat un vestit fresc i una colònia fresca, així -va pensar que si tenia angunies o calors sobtades enmig de la reunió, almenys el seu cos no hauria de patir un vestit o una calor que li augmentessin l'angunia del moment-, dins del cotxe, va abaixar la finestra i va deixar que l'aire enterbolit de la ciutat l'embolcallés, va aclucar els ulls mentre el seu cervell intentava ordenar les idees, les poques que semblaven quedar-li, poc a poc entre batzegades, frenades i algun que altre ensurt, el Jan començava a introduir-se sota terra.

El cotxe es va aturar en una de les places, llavors en Jan se'l va quedar mirant i amb posat entre seriós i suplicant, li va dir -Tio és molt important que ho fem bé, ens hi juguem molt-, ell va dir -tranquil- i sense dir res més va sortir del cotxe, va estirar-se, va moure el cap d'un costat a l'altre i mirant al seu amic fixament li va dir -anem-, tots dos es van dirigir cap a l'ascensor, es va obrir la porta i amb seguretat tots dos va entrar, uns segons i l'ascensor va començar a moure's mentre una musica d'ambient i una mica irritant anava sonant, ell va pensar que hi hauria d'haver un botó que permetés apagar aquella tortura.

A la fi la porta es va obrir deixant-los davant d'un espaiós espai, emmoquetat de color gris, amb taules agrupades i separades per plafons, al mig un mostrador rodó amb unes noies vestides de negre, uns vestits porosos, discrets, que desprenen seguretat, serietat al client.

Amb un somriure deliciós la noia els indica una mena d'espai separat per vidres transparents, que aïlla als visitants de la resta de l'oficina com en una bombolla, resten allà, mentre els executius passen a fregar d'ells i alguns se'ls miren com si fossin peixos dins un hivernacle.

Van intentar aïllar-se, van posar en comú el que dirien, com ho dirien, i fins i tot van buscar el to de com s'ho farien perquè l'interlocutor quedes convençut.

Sobtadament una veu sortida d'un altaveu que semblava part de la decoració d'aquella peixera,  els va indicar que la senyoreta Cinta Belocci, els esperava a l'espai 4, es van mirar els ulls i quasi es posen a riure, on és l'espai quatre. Van sortir del -cubicle - era així com en deien en aquell lloc de la peixera.

Eren com dos presos sortint de la cela de càstig, mirant a un costat i a l'altra, llavors ell es va fixar que una noia amb un tocat al cabell, un àngel, va ser el seu primer pensament, amb un somriure mil vegades assejat, els  feia senyals, imperceptibles, només per a ells.Apressant el pas se li van acostar com nàufrags a la barca de rescat.

Els va acompanyar fins l'espai 4, van quedar palplantats, una silueta, una nimfa, una deessa -bona tarda- la veu forta, segura, va fer com un trencament a la música que sentien, els seus pensaments van quedar blocats, tenia uns ulls negres que no et permetien que els teus s'escapessin de la seva mirada, vestit i cos que viu al servei de fer sentir al altra, petit, els dos van pensar que havien caigut, el màxim que va sortir del seu cos va ser un lleu moviment de cap.

.../.

NIT AL CARRER III

De sobte sona el mòbil, maleïda musiqueta, sempre que sóna pensa el mateix, des que li va deixar a la Laia el telèfon i va decidir tunejar-li, sent com si aquell mòbil ja no fos seu.
La música seguia sonant insistenment, però ell no tenia forces, només era capaç de moure els ulls, el seu cos era allà tirat damunt del llit, encorat sense posiibilitat de moure's.
Al final però va deixar de sonar, els seus ulls es van aclucar i el seu esguard va passar de la crsipació al relaxament.
Un timbre va fer-lo sortir del llimbs, un segon timbre el va aixecar d'un bot del llit.
El tercer el va fer anar cap a la porta, mentre de la rogollosa gola intentava dir alguna cosa del tipus ja va cony.

Abans no arribés hi va haver un tercer i un quart timbre, fins que la seva ma va poguer obrir la porta.

Era en Jan, tio que fas que no -pilles- el telèfon, que va passar ahir quan et vam deixar semblaves molt cardat, has d'oblidar a la Laia, com ella hi ha moltes ties millors i amb menys requisits.

Però tio...

Ell només feia que assegut al sofar del menjador veure al seu amic anar d'un costat a l'altre gesticulant, dient coses que la seva ment resacosa era incapaç de codificar amb la suficient ràpidesa com per donar una resposta coherent.

En Jan continuava parlant, fins que ell va aixecar un braç oferint-li, pregant-li que seies. De sobte en Jan se'l va mirar i com si conprengués la magnitud del desastre, va abaixar el ritme i la veu es va tornar més melosa, més pausada. Llavors és quan li va dir, tio ho sento, deu n'hi do la merda que vas pillar, joder la Tere es va quedar al bar sense saber que dir, mira que la tia anava disposada, em va costar tota la meva seducció per convença-la de que eres un paio que necessitava d'una tia com ella, sempre amatent a les desgràcies dels altres i dispossada a un bon polvo si el tio li feia el pes, joder i vas tu i hagafes la merda del segle, i passes d'ella com de la merda, joder tio.

Bé, el que vinc a dir-te de totes maneres no té res a veure amb ties. Saps en Ferran el cap de Surité, si l'empresa d'analisis de sistemes. Me'l vaig trobar al bar quan tu ja te n'havies anat, anava amb aquella rosa que ens vam trobar quan vam anar al despatx a presentar-li aquell aplicatiu, i que només tenia ulls per a tu...

La qüestió és que em va dir que aquesta tarda volia parlar amb nosaltres.

.../...

NIT AL CARRER II

S’atura en arribar a una casa, ja ha arribat, una sensació de seguretat l’envaeix mentre de les seves butxaques eix una clau, la fica a la porta i una bafarada de calor barrejada amb  l’olor de l’ambientador li omple les narius. Unes basques li recorden els excessos de la nit.

Mentre camina pel passadís es va traient la roba , nu cau damunt el llit que encara conserva els somnis de la nit anterior barrejant-se amb els pensaments actuals.
Es gira i es regira fins trobar els seu lloc, un lloc que pren la forma de la solitud d’un espai buit de fa molt de temps.

Recorda altres temps, quan creia amb l’amor, quan cercava i quasi ho va aconseguir, la persona per compatir, també quan aquesta el va deixar perquè ja no podia continuar amb ell.

El seu mon, era massa ple de fantasies, de nous començaments sempre estroncats, de promeses no complides.

De cop el mon gira en el seu cap amb tanta força que es lleva d’un salt per anar a petar al lavabo i allà una cremor nascuda a l’estomac li puja fins a la gola cremant-t’ho tot, tots els mals esperits salten al buit de la tassa, mentre el seu cervell sembla trencar-se, esmicolar-se en mil bocins.

Una llum freda el retorna, alhora que un dolor que recorre el seu cos, li recorda que els anys no passen per que si, i que dormir al terra del lavabo entre les restes del seu vòmit, no és la millor manera de començar un nou dia.

S’aixeca i mira la devastació, sense que li desperti cap pensament, pren el pal de fregar i omple el cubell amb aigua que al caure al fons li sembla com si el seu cervell de plastilina es desfés una mica, de fet qualsevol soroll esclata directament dins seu. Amb el terra mullat, entra al plat de la dutxa i deixa que l’aigua peti a la seva pell, petites guspires que apaguen el foc del seu cos.

Sense eixugar-se, surt del quarto de bany per asseure’s al llit. La seva ment perduda en els boscos nebulosos de l’alcohol, cerquen la serenor i un punt de realitat on agafar-se, mentrestant es deixa caure.  

NIT AL CARRER I

Llambordes negres i brillants pel reflexa de la llum groguenca que els fanals del carrer expandeixen pels borals de la foscor, un home camina per una banda del carrer a la ma una llumeta fumejant-li entre els dits, la mirada endavant i segura, l'esguard cansat, a cada passa que dona, els seus ulls vigilants controlen els espais, que li diuen una vegada i un altra que no hi ha ningú. Aixeca  el cap i mira les llums que surten de finestres on sembla que encara hi ha vida.

Fa una breu xuclada a la cigarreta i el fum s'entortolliga en el seu esguard, aires fantasmals per una nit fantasmal, silencis que l'acompanyen i el pas segur en una direcció cap a un lloc que només sap ell, olors de menjar barrejat surten dels contenidors que li barren el pas a cada cruïlla.

De tant en tant se li creuen altres ombres, persones que fan el seu camí i com ell caminen apressats i mirant de cua d'ull a els altres caminants.

La calor i la humitat barrejats creen atmosferes inquietants, que fan apressar el pas.

En el seu camí no pot evitar de pensar en per què encara corre per carrers buits i solitaris, on és la seva llar? on els ulls que el rebran en una nit tant fosca?

./...

Senyals

No m'agrada que em diguin la veritat, no m'agrada mirar-me al mirall on es reflexa una imatge que no vull reconèixer, vull pensar que la meva mala sort a l'escollir, és això mala sort.
Senyals, petits fanalets que ens diuen que no som sempre com voldríem ser. Viatges cap a nous reptes, camins que ens porten a fugir endavant.

Senyals que hi són però que no veiem, perquè l'orgull, la vanitat o senzillament l'estupidesa ens porta al desastre a perdre opcions, a fer-nos incapaços de girar full, d'obrir nous camins.
Senyals que com els estels ens porten a universos perillosos de personatges que amb veu càlida sempre ens diuen el que volem sentir, que sempre escombren cap a casa. Conformistes de la malastrugança, que ens diuen que no hi ha altra que acceptar les coses com són.
Senyals de que som insignificants quan no volem ser nosaltres i cedim per ser el que volen els altres que siguem.
Transgressions d'una tarda de dilluns, escoltat jazz brasiler mentre el meu cap recorda converses reals i fictícies, i que li fan pensar com de difícil és ser amic, amant, fill, pare, amb tantes veus xiuxiuejant constantment al cau de les nostres orelles emocionals.
Però com una bona samba al final el só interior puja i ens ensenya un camí, pler de colors i flors amb aroma d'esperança. 

Indolència

Tarda de diumenge, temperatures que et deixen abaltit, migdiada que et permet passar un temps en un altra món, qui sap si més fresc.
Em llevo, amb la sensació de que el cervell petarà, aquesta maleïda calor, vaig al bany a veure si una dutxa freda em puja a l'estatus de viu, ara només sóc un ésser que ve de la indolència.

L'aigua freda brolla i peta com petites agulles a la meva pell escalfada per la calor, com a petites guspires que van encenen els letàrgics moviments del meu cos. surto de la font de la vida amb la mirada neta, m'hi poso un munt de colònia, consells de mare, sempre m'han dit que refresca i m'ha assec, miro el Facebook hi està mort, el Twitter també, suposo que tothom a fugit de la calor a les platges poperes o a les terrasses.

Segueixo indolent obrint pestanyes a veure amb qui o que pot atreure'm i al final caic a la pàgina blanca que sempre em permet dir alguna cosa, deixar rodolar algun pensament, imaginar algun moment, futur i passat combregant en una sola línia.

El sol mentrestant va amagant-se i un cert aire tímid reviscola entrant pel despatx omplint el buit que el sol i la calor han omplert tota la tarda.

Indolència, pensament lànguid, certa tristesa per abandonar un dia en que podria però no va ser, de fet cada dia és una oportunitat que si la deixem no tornarà, i demà una altra setmana, nous camins, noves oportunitats que espero que la calor i la indolència no guanyin i em permetin fer alló que vull fer.

Paper blanc

Escriure,dir alguna cosa que tingui sentit, encara que sigui per a tu, és difícil, perquè et demana despullar-te, romandra nu en el mirall de la veritat, fins i tot quan el que vols dir té un sentit festiu, l'acte d'escriure demana aquesta mirada al mirall.
Escriure, per dir, esciure per ser, esciure perquè algú llegeixi el que dius i que es senti proper al que llegeix.
Escriure per a un mateix, és l'inici d'escriure pels altres, en el fons no som tant diferents els éssers humans com per que no es crei aquesta connivència lector escriptor.
Llegir el que hom escriu és asumir el que de xafarders tenim. Sentir que no sóm els únics que perdem més que guanyem o que desitgem més del que ens donen, en definitiva en que tots som una mica horfes i que llegint l'horfanesa dels altres ens fa sentir més acompanyats.
Enfrontar-se al paper en blanc, és com haver de llevar-se cada dia, demana força, un punt de rebelia, de no donar-se per vençut, pensar que fora hi ha una oportunitat de ser, de sentir. En derfinitiva escriure es descriure la vida.

Tot i que l'escrit és de fa un any el penjo perquè em sembla adient com a demostració de les incongruències d'aquest país, que es manté en un vol i dol etern

En aquest país som “raros”, “raros”, “raros”. Si no com s’entén que d’una banda una de les coses que més es reclamava des de tertúlies, llocs de xerrada i d’opinió a la xarxa, és seguretat i mà dura per a la delinqüència i amb els incívics. I si no a les proves em remeto, bé resulta que ara que per fi els mossos han passat de ser una figureta de pessebre, pels catalanistes, i per tant ara que és i assumeix que és una policia integral, resulta que la tenim sota microscopi, cada actuació que fa passa pel sedàs de periodistes, opinadors, etc, creant una pressió que no crec que hagi de suportar cap més policia del món democràtic.

L’altra dia vaig veure l’entrevista de la Sra. Terribas a compta de la darrera manifestació i agressió gratuïta d’un vàndal a un policia. La cosa és que l’entrevista va anar cap a si els punxons que es veu que portaven uns mossos, eren o no legals. NI com es trobava el pobre policia que va rebre l’agressió, ni tant sols un anàlisis de perquè s’escoltava a la manifestació si aquesta s’havia acabat, òbviament l’escolta venia a compta d’evitar passades activitats vandàliques, que d’altra banda a Gràcia en tenim una llarga experiència.

Ho sento, sé que no queda bé defensar a la policia, però crec que ells són els encarregats, democràticament, de protegir als ciutadans que anem a treballar, paguem els nostres impostos i que a canvi demanem a l’administració que ens doni seguretat.
Per tant crec que si un policia, individualment, o un col·lectiu d’ells. Té una conducta irregular, no legal, etc, el que demano és que els responsables polítics, és a dir la pròpia administració actuï d’ofici, i que òbviament es castiguin aquests comportaments, però si el que fem, tots, és pressionar a la policia i posar-la sota els focus públics, acabarem carregant-nos-la.

Volíem democràcia i vam sortir al carrer però ara critiquem sense implicar-nos-hi, volíem la Generalitat, però ara no acceptem que el President de la Generalitat, no sigui “un dels nostres”, i finalment volíem fer fora a la Policia Nacional i a la Guardia Civil per crear una policia catalana, ara la tenim i no ens agrada perquè fa de policia.

Per això dic que som un poble “raro”, “raro”.

Ets Tu

La seva veu em transporta a paradisos que cap ser humà ha trepitjat, els seus llavis tenen la suavitat dels pètals de les roses, els seus ulls xuclen la meva anima a aigües clares i calmes; quan la veig em sento en calma i quan la seva mirada em deixa sento l'assosseg que només l'esperança d'una nova trobada fa que trobi la calma.

Amors, prohibits són, amors que no poden ser, que moren abans de nàixer, com a cançons inacabades que ningú recorda.

Però jo penso cada dia amb tu, que passes pel meu costat que de tant en tant em mires i somrius.

Per això totes les paraules que es podrien dir i que mai sortiran, tots els petons que empenyen per sorgir però que mai veuran la llum, per què tu ni saps que hi soc i jo no m'atreveixo a moure'm no fos que desapareixis.

Perquè en aquell balcó cada estiu ens veiem un enfront de l'altra. Com cada estiu em jurava que et diria alguna cosa, però sempre callava, mai vaig atrevir-me a dir res.

Avui però una estranya sensació s'apodera de mi i en el record et dic, el que no et vaig dir.

Tendra i suau mirada

Mirades que ho diuen tot, s'enfonsen en el cor, et parlen als sentits, t'enamoren, et fan por, tristesa i alegria però cap et deixa indiferent, éssers que miren  cercant el futur, l'amor, l'amic, al buit.
Interpel·len a l'ànima, desperten els sentits, aixequen les paraules a l'altar de la poesia.
Així de tendre i suau és la teva, la seva, la d'aquell, del de més enllà, totes cerquen el mateix no està soles, viure amb d'altres mirades tendres i suaus.
Mirades que no volen aclucar-se, no volen rendir-se, no són indiferents, crits a la vida dura i amb olors de gespa, que esquincen el vel de la indiferència.
Mirades que diuen més que mil paraules, d'amor com les petites gotes de la rosada, de solitud com l'arbre nu enmig del camp, de passió com el perfum de dos cossos entrecreuats, d'adéu com el record.

Mirades tendres i suaus, em miren i em recorden, altres m'obliden, però són mirades al meu cor.

Lluna plena d'agost

La llum es va fonent i el negre ho vesteix tot, des del mirador només hi veig la tanca platejada de la lluna i el seu reflex al mar, una cua trèmula entre les ones del mar en calma.
A la dreta dels llums dels fanals deixen entreveure les barques del port, a l'esquerra el penya segat ha desaparegut.
Darrera el silenci de la nit.
L'aire fresc de la nit eixuga les calors de la tarda i el cos es relaxa amb el so del mar.
Els pensaments comencen a brollar a moure's a barrejar-se, quan menys esforç faig més idees, petites guspires que esclaten en el magí i que de tant en tant albiro, entenc.
El silenci, la soledat, el mut crit de la nostàlgia, les coses que podien haver estat, les carícies que he fet, les pells que he tocat, els petons besats, les aclucades d'ulls, els amors eterns. Tot pren forma i desapareix com en una dansa, s'hi barregen els perfums de la nit, olors de flors que recorden els teus cabells, ulls que retornen des dels estels, amors de nit, desitjos de joventut.