S’atura en
arribar a una casa, ja ha arribat, una sensació de seguretat l’envaeix mentre
de les seves butxaques eix una clau, la fica a la porta i una bafarada de calor
barrejada amb l’olor de l’ambientador li
omple les narius. Unes basques li recorden els excessos de la nit.
Mentre camina pel
passadís es va traient la roba , nu cau damunt el llit que encara conserva els
somnis de la nit anterior barrejant-se amb els pensaments actuals. Es gira i es regira fins trobar els seu lloc, un lloc que pren la forma de la solitud d’un espai buit de fa molt de temps.
Recorda altres
temps, quan creia amb l’amor, quan cercava i quasi ho va aconseguir, la persona
per compatir, també quan aquesta el va deixar perquè ja no podia continuar amb
ell.
El seu mon, era
massa ple de fantasies, de nous començaments sempre estroncats, de promeses no
complides.
De cop el mon
gira en el seu cap amb tanta força que es lleva d’un salt per anar a petar al
lavabo i allà una cremor nascuda a l’estomac li puja fins a la gola cremant-t’ho
tot, tots els mals esperits salten al buit de la tassa, mentre el seu cervell
sembla trencar-se, esmicolar-se en mil bocins.
S’aixeca i mira
la devastació, sense que li desperti cap pensament, pren el pal de fregar i
omple el cubell amb aigua que al caure al fons li sembla com si el seu cervell
de plastilina es desfés una mica, de fet qualsevol soroll esclata directament
dins seu. Amb el terra mullat, entra al plat de la dutxa i deixa que l’aigua
peti a la seva pell, petites guspires que apaguen el foc del seu cos.
Sense eixugar-se,
surt del quarto de bany per asseure’s al llit. La seva ment perduda en els
boscos nebulosos de l’alcohol, cerquen la serenor i un punt de realitat on
agafar-se, mentrestant es deixa caure.
No hay comentarios:
Publicar un comentario