L’Oriol, el meu fill gran ha tornat del crèdit de síntesis. Ha vingut cansat i emocionat. En quatre dies, han visitat Soria, Segòvia, Toledo i Madrid. A més tot ho han fet amb autocar. Allotjant-se en albergs i només a Madrid ho han fet en un Hotel.

Li ha encantat sobretot els cascs antics i l’han impressionat el museu Reina Sofía, el Palau Reial, amb els seus sostres pintats, l’Alcasser de Toledo. A més ens ha portat samarretes, punts de llibre... tot una experiència i un petit viatge iniciàtic a conèixer gent d’altres llocs. Fins i tot un guarda de seguretat que quan van entrar al Museu els va dir Bon dia.

De fet alguns d’ells es veu que creien que els ciutadans de Madrid els rebrien a pedrades, perquè pel to que va emprar al parlar-me de la gent de Madrid, amable i fins i tot divertida, semblava voler-me dir : Pare, on són els que surten a la tele, perquè jo no els he vist.

Per a mi, aquesta és la part del viatge que el justifica, de fet de tot viatge, perquè per sota de les platges, monuments, bars, que ens fan decidir-nos per un lloc, el que realment el fa interessant, és el contacte amb la gent perquè tota la resta és l’embolcall, el resultat d’una cultura. Estic content, perquè a part de que s’ho ha passat súper bé. Ha conegut a gent hi ha parlat, i per tant ara quan li diguin que si la gent de Castella és tal o qual podrà parlar des de la seva pròpia experiència.

En definitiva, coneixes, parlar, intercanviar, haurien de substituir, el d’on ets, quina llengua parles, a quina bandera t’abraces. Potser seriem més humans i menys manipulables, si així ho fessim.

Avui estava reflexionant sobre la por que si bé moltes vegades ens ajuda a escapolir-nos d’un perill també té la seva vessant negativa, quan ens paralitza o ens fa condescendents amb el poder a canvi de seguretat. Reflexionava sobre això llegint, la feliç idea de l’Ajuntament de Sitges de posar càmeres a les urbanitzacions que es troben dins el seu territori. Amb la premissa de la psicosi de por i alerta que pateixen aquestes urbanitzacions davant l’onada de robatoris que han succeït els darrers dos anys.

D’altra banda fa molt poc he tingut el paler d’escoltar al Professor i escriptor José Antoni Maria, que en ocasió de treure a la llum el seu darrer llibre - Anatomía del miedo- va fer cinc cèntims, precisament, d’aquest tema “la por”. Fent-ne un anàlisi des del punt filosòfic del significat de la por en els éssers vius, tenint en compte que ens ve de naixement, com a “alarma” per a sobreviure, però que l’home a partir de la seva evolució comença a gestionar-la.

El fenomen ha estat molt comprés pels poders, siguin religiosos, militars i polítics, i així s’han rendit nacions, esclavitzat pobles, o s’han mantingut polítiques de sacrifici de la llibertat individual per un bé tant eteri com la “seguretat”.

Tot això m’ha assemblat que anava com un anell al dit a l’article sobre les vídeo- càmeres que s’han col·locat per part de l’Ajuntament en aquesta urbanització sitgetana.

Una de les coses que ha dit i que més m’han complagut, pel que tenen de visió de futur, ha estat que una de les grans pors reals d’aquest segle i del que ve, reptes per a gestionar-les, seran la por a l’altra, immigrant, la por al desdibuixament nacional, internet, blocs, xarxes socials, intercanvi entre gent diversa en llengües i costums, els low cost, cada cop és més fàcil desplaçar-se, la desaparició de les marques nacionals, exportació i importació cultural, poden engendrar dinàmiques del cargol tancar-nos i `per tant rebuig i defensa extremada al localisme i no acceptació del de fora.

La gestió d’aquests i d’altres conflictes definiran si la societat i l’individu han sabut gestionar la por convertint-la en un valor de valentia o a l’inrevés cercant l’aixopluc dels qui saben administrar la por dels altres en benefici propi,potenciant veritats absolutes que donin una llum als conversos i on fora d’aquesta només hi hagi foscor, una de ls altres pors humanes. Llegeixis religions, grups polítics radicals, etc. Llavors haurem mort com a espècie lliure i que és com ens defineix a l’ésser humà enfront de les altres espècies que no poden sostraure’s de les seves pors, vaques, cargols, etc.

malaltsxbasquet

I ara què?

El PP ja ha fet la seva mascletà. Ha portat d’arreu d’Espanya milers de ciutadants, pensant que anaven a enderrocar el govern, o que com tots els convençuts seguien les ordres del seu partit o de la Cope. Tot muntat segons la premissa de que el govern “s’agenollava” davant ETA, però quan va arribar l’hora dels parlaments, sorpresa. Sorpresa?, el primer que va dir el senyor Rajoy va ser que eren allà per defensar Espanya. Fins i tot va tenir, permeteu-me dir que la poca vergonya, que per ells el tema de Juana, no eren tant importants com que segons el seu parer, Espanya es trenca.

Però i això no ho van dir, els presents a la manifestació, però crec que en el fons va ser una gran bola de fum estratègica per tapar que el dia següent era el 11M, que cal recordar implica directament als corifeus i al propi PP. La prova va ser que en tots els parlaments no es va fer cap menció al dia següent, o és que no va existir l’onze de març.
Això no treu que avui les ràdios afins i alguns diaris, facin el caldo gros de la manifestació, però ho sento per a ells, però això no ho poden allargar gaire més, almenys no tant com el que duri la legislatura.

Per acabar de retratar l’estratègia del PP, cal veure que surt per la televisió, un cop acaba l’homenatge a les víctimes de 11M. Espanya, Espanya, que té a veure això amb el sagnant atemptat, o és que les víctimes d’aquell luctuós fet, Madrilenyes, no eren Espanya. O és que celebrar el record, és un atac a una “certa Espanya”.

Finalment, crec que podem lligar-nos els cinturons, perquè, un cop fet el gran encenall, ara han de fer-la més grossa, més de viscera, que és el que agrada.

Vivim un país de tauromàquia, i com en una corrida, ens agrada veure com el torero es taca el pit amb la sang del toro, demostrant, així el seu valor. La pregunta seria qui fa de torero i qui de toro. El que al final quedarà serà la sang vesada inútilment per una gent que anava en tren carregats amb les seves il·lusions cap a la feina o ha cercar un futur a la Universitat...Aquests són els únics que haurien de merèixer el nostre respecte i record.

Hi havia una vegada un país que es va passar quaranta anys sota la més negre de les dictadures, hi ha qui diu que era tova, però el cert és que milions de ciutadans ven perdre, aquesta condició, van aprendre sota l’estricta doctrina d’un règim nacional catòlic, que bàsicament negava el dret a la diferència i sota aquesta negació no va dubtar a matar, enviar a la presó, o a l’exili a tot aquell que per convicció i idees no estes disposat a perdre la seva llibertat , un país que es va enfonsar en l’oblit, donat que no era important, era al cul d’Europa, i així com en els altres països aquest càncer s’havia extirpat d’arrel, aquí van pesar altres raons i sigui com sigui, el món mundial va decidir que aquest país no mereixia ser alliberat, estratègicament, convenia fins i tot tenir-lo anoerrat sota una dictadura de cabaret. El que es sòl dir els tontos útils.

A canvi el dictador no va tenir cap problema a enviar mà d’obra barata, en tenia molta, cap a on els qui li perdonaven la vida, ho necessitessin, o permetre que el país es convertís en un gegant camp de maniobres d’altres països, i així es van instal·lar bases militars a dojo.
Però vet aquí, que el dictador es va morir. Els seus van quedar orfes i desorientats, en això un dels seus, home afecte al règim, va sentir, vés a saber, la necessitat o l’obligació per les circumstàncies per reconduir a molts d’aquests afectes cap a una transició a la democràcia.
Així, va rebre el suport d’un Princep sense principat, llavors van cercar complicitats d’aquells que des de dins i des de fora somiaven en un, seu, país plenament democràtic, a poc a poc van anar teixint complicitats i van haver de perdre la memòria, a canvi al final es va donar al poble la possibilitat d’una nova Constitució, de la concòrdia, es van afanyar a dir molts que tenien plom a les ales.

Llavors es va fer com una mena de catarsi i tothom va pensar que el que millor li aniria a aquells nou país era un punt i apart.
A l’empara d’aquest pacte van nàixer, estatuts, comunitats autònomes, i un llarg etcètera, que van fer pensar a molts, propis i estranys que el que havia passat en aquell petit país era modèlic i exportable.

Però com tot a la vida amb el temps tendeix a idealitzar-se i a fer pensar a molts que en aquell país la democràcia i els seus principals valors: respecte per l’altri, llibertat de ser diferent, pacte i consens, eren valors propis dels ciutadans del país. Òbviament, anaven errats. En aquell país la majoria havia estat educada en uns conceptes i preceptes propis de les dictadures: negació del diàleg, enemics no adversaris, la mentida com a mètode per aconseguir el poder, no accepta la diferència i sobretot mai reconèixer els propis errors.

Els ben pensants creient que aquests ultramuntans no aconseguirien res, però s’oblidaven que mes de quaranta anys després, en moltes places i pobles, l’efígie del dictador i els noms de col·laboradors d’aquell règim seguien en el seu lloc i per a més escarni, a la pròpia Capital fins feia molt poc una d’aquestes estàtues eqüestres seguia dempeus i quan es va voler retirar enseguida aquests fills de la nit van sortir a cridar.

El pitjor cec és aquell que no vol veure i el sord és el qui no vol sentir. La qüestió ve a tomb perquè de cop en aquest país va pujar al poder un home que en principi ningú en donava cinc cèntims, però que en els seus discursos semblava endevinar-ne una certa intenció a recuperar els valors democràtics i en definitiva a fer encaixar les diferents sensibilitats d’aquella nació.

Feina d’altra banda hercúlia. Quan s’havien de celebrar les eleccions uns sonats, assassins, i tots els epítets que els vulgueu, posar-los van decidir destruir la vida a uns homes i dones que tranquil·lament viatjaven en tren en direcció a les seves feines, estudis, etc. Amb elles òbviament van trencar les ànimes dels familiars i amics i lògicament van deixar la societat d’aquell país en un xoc letal. El govern que hi manava, de dretes, amb la por de que aquell atemptat monstruós li fes perdre unes eleccions es va muntar una gran mentida volen canviar els autors del magnicidi per uns altres que segons els seus càlculs els farien guanyar, el problema que van tenir va ser que per desgràcia per a ells vivim en democràcia, més o menys, i la informació ja no es pot tancar ni amagar gaire temps, Internet, els diaris estrangers, anaven plens d’informació dels qui realment havien estat els assassins.

Es van celebrar les eleccions i el poble va castigar als mentiders. Ells, el govern de dretes d’aleshores va veure aquella pèrdua de poder com un robatori. No com un càstig per les seves mentides i els seus errors, llavors van decidir dues coses senzilles i alhora perilloses.

1 conjurar-se a mantenir el dubte sobre l’atemptat. Mantenint-se en la mentida i per això res millor que alinear-se amb l’extrema dreta, que no existia.

2. Negar al govern l’aigua i la sal, a més posar en dubte la seva legitimitat . amb això van comptar amb tot la caverna mediàtica i ultramuntana del país. Que si bé fins aquell moment no havien tingut un especial relleu, no van dubtar en sortir al carrer i inserir-se en el teixit de la societat com un càncer. A més i ja posats van anar contra les sensibilitats més baixes, enfrontant-les i creant el caldo on ells viuen millor l’odi i el ressentiment.

Finalment, avui, mentre escric aquestes ratlles pel meu diari, visc consternat, perquè penso que vam tenir l’oportunitat de fer foc nou, quan va morir el dictador. I vam perdonar massa gent, vam deixar de fer lleis de protecció a la democràcia, en ares a la voluntat de que tothom s’hi sentis bé. Vam permetre emissores on es deien mentides i s’atacava a la democràcia, directament, sense por. Fins i tot un feixista, reclamava que avui la gent anés amb la bandera nacional que porta l’àguila feixista, perquè segons ell la constitucional és una horterada. El pitjor és que cap jutge el jutjarà per difamació. Quan milers de vegades s’ha jutjat altres persones anònimes per expressions molt menys feridores. Això els ha donat força. Per això avui es creuran que són els amos del carrer. Per això fins i tot gent que obra de bona fer és fins i tot possible que vagi a la manifestació.

Crec que el govern i els partits democràtics haurien de:

1 fer un acte de desgreuge a la democràcia.

2 Prendre’s seriosament a la caverna i començar a fer lleis on es prohibeixi, l’ús de símbols feixistes i discursos de negació o manipulació històrica.

3 Fer fora a tots aquells empleats públics que des de la judicatura, militars, etc facin manifestacions a favor o de comprensió respecte a la dictadura, els seus símbols.

Tancar les emissores que ajudin a difondre missatges on s’enalteixi l’odi, la mentida i la manipulació. Aquests dies per la Cope, emissora de la caverna, s’han dit coses que en qualsevol país democràtic haguessin pres mesures.

En fi, si la democràcia no comença a ser defensada amb força i s’anoerra al s feixistes, aquests com un càncer acabaran matant-la.

MALALTSXBASQUET