Carrers buits, asfalt reescalfat, botigues, bars, tancats. turistes vagarejant pels carrers, amb xancletes i banyadors que per un moment em fan pensar que sóc en un destí de costa. Malgrat tot arribo al metro i amb una certa recança baixo les escales que em porten al infern. A l’andana no trec la mirada de la gola fosca d’on en pocs minuts sorgirà com el vòmit una alenada d’aire cremant anunciant-me l’arribada del metro. M’hi pujo resant perquè sigui dels qui tenen aire condicionat, però avui no és el meu dia. Ple de turistes, barrejats de gent que com jo ha plegat de la feina, i de noies i nois que van a cercar altres nois i noies...

Pujo les escales mecàniques, amb un parell de quilos menys, amarat de suors pròpies i estranyes. Surto de la boca fosca mentre un sol enlluernador em rep, encenc una cigarreta, miro la rampa i el tram que em queda per arribar a casa, faig una xuclada a la cigarreta i poc a poc començo el meu darrer camí.

Quan crec que defalliré, trobo la porta de casa davant meu. Un somriure darrera la ganyota és tota l’expressivitat que em permet el moment.

Deixo les claus rodolant a la tauleta del rebedor, mentre vaig perdent peces de roba fins arribar no sense lluitar, amb la roba mullada que s’arrapa a la pell, i per fi unes gotes fredes cauen des de dalt perforant-me la pell, deixo que poc a poc l’assedegat cos rebi l’aigua, que els mals humors, les empremtes del metro vagin lliscant, mentre el meu esguard va recuperant-se.

El sabó em porta olors de net de començament, de nou. Miro enfora i un neguit ressegueix el meu cos, fora la calor m’espera, quan aguantaré sense començar a desfer-me...

Penso amb l’aigua que estic gastant, en el planeta assedegat i el únic pensament que es fa fort, sorprenentment és un crit de ràbia “ a la merda el planeta i tots”, la supervivència té aquestes coses.

Al final surto de la dutxa, miro la nevera i opto per una amanida de patata freda amb tonyina i olives amb una salsa rosa acompanyada per un parell de cerveses gelades.

Al cap d’una estona el plat és net i les cerveses buides, l’ambient càlid, tot i el super ventilador que em vaig comprar, s’omple del fum gris de la meva cigarreta, mentre la meva ment vagareja sense rumb pels llims.

El televisor encès d’esma en algun moment entre la dutxa i la nevera, va deixant anar paraules acompanyades d’imatges, mentre els meus ulls separats per la barrera del fum miren cap a un futur pròxim només d’una setmana, on tornaré a fer vacances i llavors mentre el món començarà a posar-se altra cop en marxa, jo fugiré i en el brogit dels cotxes i les cares tristoies de la gent arribada de vacances es sentirà una rialla ressonant, serà la meva, mentre m’allunyo d’aquesta ciutat, tristament venuda per quatre pessetes a turistes mal educats, sense civisme, bruta i trista. A mi em serà igual, ja seré lluny, fresc, i amb l’esperit seré.