Bé ja ha passat el 29 d'octubre, dia de la vaga general. I ara què? el govern farà alguna mena de pas, o es quedara amb el de jornada desigual, i felicitant en general als sindicats pel seu comportament durant la jornada. I anunciant que ara van a per les pensions.

D'altra banda els diaris quasi tots amb un titular " Vaga pero menys". Com si estessin contents del cert perfum a fracas del 29-O, demostrant que hi havia una certa por perquè en el fons tothom nota l'emprenyament general que hi ha a la ciutadania, en una societat de 20 per cent d'atur, on en el cas dels joves s'eleva a més d'un 40 per cent, vol dir que alguna cosa no es fa bé i que lògicament podia ser utilitzat en un dia com el d'ahir.

Per desgràcia, però jo tenia els meus dubtes, perquè detecto també un comformisme total en la situació, la gent es troba anestesiada davant les enormes injustícies que s'estan cometen en nom de l'economía i tothom accepta al final que són culpables de no se sap ben bé de quin pecat.

Així se'ns diu que em de ser productius, parlar idiomes, estalviar, accepta contractes de merda, callar quan se'ns acomiada perquè és pel nostre bé.

Però ningú fa polítiques reals perquè les empreses inverteixin realment amb I+D, o quines facilitats hi ha perquè la gent es pogui formar, a la universitat per no parlar de la Formació professional, han desaparegut practicament les opcions del estudis nocturs. Ara això si, si tens diners pots pagar una pasta tens l'UOC.

Pel que fa al famós diferencial de sous productivitat, caldria parlar clar, si cada cop tenim menys industria i un cambrer o una assistenta o venedor de roba, quina productivitat tenen si per començar tenen sous de merda i contractes idem.

Si la majoria de empreses multinacionals Sony per exempla fa quatre dies ha dit que se'n va, si aqui encara s'esta parlant de les mines i dels miners. Quan la única economia que funciona ha estat des de fa temps l'especulativa, a que ve parlar de productivitat quan hi ha 2 milions d'aturats oficials ?

En fi, resem perquè vingui algun polític a aquestes terres abandonades de la ma de Déu amb el suficient coratgei ambició per començar a fer polítique de veritat i deixar-se de fer de taurs del Missisipi.

Bé, ahir vaig acabar el fotolibro dedicat a Berlin, ciutat en construcció.

Avui revisaré les imatges per si he de retocar algun defectillo.

El que és important però avui, és les sensacions que tinc en aquesta setmana, el meu fill gran s'ha tret el carnet i la ciutat mullada per la pluja insistent des de dijous, fa que aquest dissabte amb sintonia de Yes i amb aroma de cafè recient fet. Em desperti una barreja de melanconia i de pau.

El temps sembla que avança massa depressa i de vegades gaudir d'un dissabte com el d'avui , gris i plujos escoltant bona música, fa que un estigui en pau amb el món.

En fi, un altra dia parlaré del que crec de les properes eleccions, del Sr Montilla i la seva troupe i de Barcelona respecte a Berlin.

Avui, em quedo amb el cafè i la música de Yes.