Per fi s’ha acabat, ja tenim les notes, si avui els han donat les notes als meus fills, però sempre ho sentim com si, una mica ens avaluessin a tota la família. La cosa ha anat prou bé el gran en la seva línia, prenen molt en serio el batxillerat i el petit ha acabat el tercer d’ESO, enmig d’un cert païment, ensurt, degut a la mala passada que fan les hormones quan un té tretze anys i es troba una mica perdut. Però al final ens hem sortit.

Per tant podem dir que ja som l’estiu per mi les dues fites que l’han marcat sempre han estat Sant Joan i les notes de final de curs, un cop superats podem parlar de l’estiu.

De moment el gran farà un curset de primers auxilis a la creu roja de 50 hores, que sempre li pot anar bé. I el petit de moment el deixo que s’instal·li per uns dies en els llimbs del no fer res. Prou l’hem matxucat aquest hivern, desprès ja ens posarem les piles...

Perquè explico to això bé crec que una mica per teràpia i perquè si em llegeix algun pare sap de que parlo.

A més fa calor i no em ve de gust parlar sobre la “roja” i de la sortida de l’armari de tots els que van celebrar-ho a Barcelona, Lleida, Girona i Tarragona, sense complexos, la única cosa que apunto és que potser aquells que estan parlant d’independència i de que cada cop són més, potser s’ho haurien de mirar més.

Per cert si teniu fills i tenen la consola wii i o us l’ha vareu comprar vosaltres, sapigueu que hi ha un nombre important de primeres wii’s que no funcionen amb el joc Super Smash Bros. Problema amb el disc de doble capa i les wii de primera fornada...

En fi calor a Barcelona, tot i que ara a les vuit comença a córrer una mica d’aire i ho fa més suportable. No tinc aire condicionat, en sóc enemic per la quantitat de merda en forma de calor que aboca a l’exterior fent-ne pujar la temperatura, a banda de l’energia que consumeix... en fi coses meves.

M’agrada, com m’agrada el juny, és el més on els colors comencen hagafar el poder, la llum de Barcelona comença a ser mediterranea. La gent comença a tenir cara de pre vacances, i el metro comença a canviar de fesomia, de gent abrigada i en cara de són passa a alleugerir-se la roba a possar-hi colors a la pell i a la roba, mentre desapareixen els joves, sobretot al matí i transmuten en turistes que volen veure la ciutat quan es lleva...

 A més arriba Sant Joan, que per a mi, la barrera que un cop flanquejada passes a l’altra riba, a la llum, al sol, a certa forma de viure que només es pot fer en aquesta ciutat, que malgrat sorolls, merda i polítics, viu la seva personalitat que és la que l’ha fet atractiva al món.

 Al final en aquest petit comentari aclarir que aquesta sensació d’alegria , bé donada perquè demà me l’he demanat com a festiu i així ho lligo amb el pont de Sant Joan.

Visca el juny

 

 

Píndoles de juny

Primera píndola:

Divuit de juny, sembla que l’estiu comença a empènyer i ens allunya d’aquest mes i mig seguit de pluges, si ja sé que convenia molt i que d’aquesta manera els boscos no es cremaran etc etc, la veritat que a mi com a bon “urbanita”, m’importen una merda. Però vés, sigui per poder fer una mica el tifa, i fer una mica la gara gara als “comarquinos”. La veritat, és que no se si val la pena sempre protesten, que si plou perquè la collita dels pixa pins que no venen a deixar els seus calerons, que si no pels raves i la mongeta tendra, bé la qüestió és viure subvencionat, així també “monto” un tinglado. La veritat és que una mica de sol ja convenia.

I sinó ja veieu, fins i tot a mi se m’agria el cor.

La veritat és que en veure la reacció de la Catalunya diguem-ne d’extraradi, m’han vingut ganes de veure sortir els comtes de Barcelona per les portes de Barcelona a posar-los en cintura.

EN FI VISCA Barcelona lliure.

Segona píndola:

Avui els meus fills estant acabant els darrers exàmens, globals, el gran aquest matí i el petit aquesta tarda, sort que almenys no els “pillarà”, la calor. El gran com dic al matí i el primer que ha fet és deixar-ne constància en el seu fotolog, amb un crit de visca el dolce far niente.
El petit fins a les cinc i desprès d’anar a les seves classes de dibuix, li encanta el còmic i aquest any va deixar el bàsquet pel dibuix. En fi si ell s’hi sent cridat.
En fi ara haurem d’aguantar consoles i cares d’avorriment fins el juliol, que si Déu vol, ens portarà a Londres i a Liverpool, a fer ciutat, que és el que m’agrada i a veure museus.

Tercera píndola:

Una cos bona, per a mi és clar, els meus pares van fer 50 anys de casats i ho varem celebrar a casa, quinze persones, homenatjats, fills, nets, novies i algun que altre oncle..., la cosa interessant és que va anar bé i tothom va anar de bon rotllo. Fins i tot desprès de veure’s la darrera copa de cava, un 10 per la família, que per un dia varem saber aparcar les tonteries i vam ser bons amb nosaltres i el món.

En fi , un començament de juny atapeït de sentiments convulsos vers els comarquinos i de molta alegria pels fills i parents.

Apa salut

Dijous estrany, primer dia que vaig a la feina desprès de dos de viure entre un mar de mocs; i a més a jornada reduïda perquè a les deu tinc hora val metge que fa dos anys em va operar del túnel Carpià de la mà dreta perquè em miri la mà esquerra i... Taxa’n... va i em diu abans del que creus, ho porto allargant quasi dos anys, passarem pel quiròfan. He fet un somriure i hem quedat pel novembre per un, l’enèsim, electromiograma, per confirmar-ne l’evolució patètica de la meva mà esquerre.

Hi ha una cosa que m’anima el dissabte celebrem amb tota la família els 5o anys de casats dels meus pares. Ho fem a casa amb els fills, algun germà i els nets. Festa grossa a cal Iborra.

Un altre tema positiu ha estat el comportament davant la moto que el meu fill de setze s’ha comprat amb els seus estalvis de profe de reforç. Al principi des que sortia de casa fins que arribava a l’escola i tornada el meu cor no cabia en si mateix. Sort que quan arribava a escola i a casa ens enviava un missatge. En fi tinc un fill gran responsable i sobretot se’ns està fent gran.

El petit és una altra cosa té catorze i està patint l’adolescència en pla bestia, fins i tot fa cara d’adolescent. L’altra dia però ens va expressar per primer cop unes gotetes de centralitat mental, parlant-nos del que volia triar a quart d’ESO, com a assignatures.

En fi un dijous tocat de l’ala com el temps que estem tenint...

El rei està nu

Vivim en crisis constant, i això ens fa sentir indefensos i insegurs davant del mon que ens ha tocat viure. I així s’entén que davant un problema, una vaga, o una possible escassetat, ens girem emprenyats cap al pare estat per demandar-li solucions ja.

Som com el rei del conte que de cop descobreix que viu nu. Que totes les nostres possessions, que el nostre futur viu sota prospectives i sobre miratges, podríem dir que la teoria del caos es compleix inexorable en les nostres fràgils societats.

Així per exemple comprem a sobre preu un pis taxat per una entitat financera que alhora ens deixa uns diners a compte d’un hipotètic valor que de veritat depèn de factors com que es segueixi construint i que això revaloritzi la nostra inversió. Però ailàs, si el sector de la construcció entre en crisi i el mercat de la vivenda cau, llavors el valor de la nostre aposta és a dir la hipoteca que em fet pot arribar a ser superior que el valor del immoble que hem comprat.

Total que per una successió de fets llunyans a nosaltres, de cop i volta un bé que ens valoraven per 30 i que havíem sol·licitat 20, resulta que ens diuen que val 20 i em sort resulta que paguem una cosa pel mateix que ens ha costat , però gràcies al destí els interessos fant que per una cosa de 20 que ens havien dit que valia 30 ara resulta que tornem 40 i pujant mentre el que creiem valia tant va caient.

Així la nostre seguretat s’enfonsa en la mateixa rapidesa que el mercat. Al final ens veiem nuus, un altre exemple, ara fa tres dies de la vaga dels transportistes, des del primer dia la gent ha actuat amb histerisme i amb por, així la gent ha acaparat més aliments del que és habitual, o ha posat benzina, sense necessitar-la realment, de tal manera , que els mercats s’han buidat en temps record, fins i tot el president del gremi de benzineres de Catalunya alertava de que la situació era complicada degut a un excés en la compra de benzina per part d’usuaris que no l’han de menester.

El paroxisme d’ahir va arribar quan un tertúlia va arribar a dir que si calia la policia havia d’actuar en més força.

Som una societat rica, que vol bicis, jardins verds, una pluja que caigui quan ens convé, i no suportem que aquest món d’Alicia s’enfonsi, el problema és que potser realment no ha existit mai, almenys en més de tres quartes parts del món, que per cert si ens veiessin riurien si no fos que ells no tenen la panxa grossa de tant de luxe efimer.

malaltsxbasquet