L’article és de la Vanguardia del divendres 9 de maig i es titula ”Grades poc esportives”, escrit per Mercè Beltran.
Aquí per tant destacaré alguns paràgrafs que per a mi són les claus del que ha de ser l’esport lúdic, és a dir fora del món professional, tot i que alguns dels diguem-ne consells també serien d’aplicació a esportistes i públic en general.
- L’article parteix d’una dada estadística i és que:
1er. Cada cap de setmana l’esport mou uns 300.000 joves entre infantils i juvenils, fins al 18 anys i amb ells les seves famílies.
2on. Molts pares i això és una dada que es ve detectant des de fa 10 anys, com a mínim, prenen actituds agressives, crits i xiulets envers els arbitres o l’equip contrari, i fins i tot contra jugadors del propi equip. El diari en destaca la carta que fa 10 anys van dirigir uns alumnes de 6è de primària del col·legi i escola esportiva Llor.
I diu : “ Benvolguts pares i mares: ús agraïm que vingueu a veure’ns els caps de setmana quan practiquem l’esport que més ens agrada..., però hi ha certs aspectes de la vostra actitud que no podem entendre. A vegades quan arribeu al camp ús transformeu i mostreu comportaments que a mi no m’agraden...Els comportaments agressius i violent mai són desitjables. Nosaltres aprenem dels vostres gestos i de les vostres paraules. Sabem que de vegades, l’àrbitre, l’entrenador, els jugadors, ens equivoquem. Però que potser, això no ens passa a tots a la nostre vida quotidiana? Hauríeu de reflexionar sobre aquesta qüestió?.
Crec que aquesta carta és molt vigent avui en dia i no sembla que hagin passat aquest deu anys.
La part positiva és que des de fa un temps per exemple en molts Consells Escolars han iniciat campanyes a favor del joc net.
3er. Perquè encara que sembli estrany segons els especialistes els nois o els nens esportistes saben gestionar millor que els seus “fans” l’agressivitat i es defensen bé. Tot i que moltes vegades i per culpa dels familiars, perden les formes i això és degut a la pressió dels pares.
4rt. Cal remarcar algunes opinions de gent que per la seva experiència directa o no en el món de l’esport a dit sobre el tema: - Joge Valdano ex jugador i ex futbolista a definit l’actitud dels familiars i fans com “ l’afany per guanyar de qualsevol manera desplaça la dimensió formativa i ètica de l’esport. Els pares traslladen les seves demandes de glòria als fills i això és una aberració. A determinada edat, el joc és una activitat espontània, lliure i plaent, si l’omplim d’obligacions, pressions i deslleialtats, li estem treien tot el seu sentit.
- Jaume Cruz catedràtic de Psicologia a l’esport de la Universitat Autònoma de Barcelona diu:
o La pressió que exerceixen alguns pares sobre els seus fills és com a mínim excessiva.
o A les grades es tolera coses que a la vida quotidiana no s’accepten, com posar en permanent dubte a crits i amb insults les decisions de l’àrbitre i fins i tot de l’entrenador que en el camp són els que han de decidir”.
o Les actituds en el camp també són sexistes en el sentit del comportament segons sigui el pare o la mare, almenys en línies generals, així mentre la mare crida i s’altera quan el seu fill rep una agressió intencionada o no, el pare és més agressiu demandant al fill que sigui el millor.
D’altra banda en Joan Golobart fa en set punts on intenta definir el que ha de ser l’esport i els enumero pel seu interès:
- Coneixement d’un mateix . quan un practica un esport es posa a prova i ha de resoldre un seguit de situacions que inevitablement l’acaben definint. Per tant és importantissim que entrenadors i pares forcin als jugadors a un reconeixement de si mateixos pel que fa a les virtuts i defectes, propis de cada jugador.
- Provocar la reflexió. Que els nens i nois arribin amb ajuda, a les seves pròpies conclusions sobre els defectes que tenen que esmenar i les virtuts que han de potenciar. Perquè hem de tenir present que aquests seran la solera del seu propi valor com a jugadors i com a persones.
- Augmentar l’autoestima. Un famós entrenador de la NBA deia que els encerts s’han de dir a crits i els defectes a cau d’orella. Un altre estrella de l’esport en Van Basten deia que de cada deu entrenadors , un potenciava les qualitats dels jugadors i la resta les disminuïa. La gran majoria dels jugadors són millors quan es topen amb l’entrenador potenciador.
- Provoca l’afany de superació. Una societat sols avança quan hi ha aquest afany i que com tot es pot educar, si inculquem això als nostres jugadors segur que aconseguirem millors i més valuoses persones.
- Premiar l’esforç diari. Si en el meu equip hi ha nois molt qualificats però que en els entrenaments treballen menys, la meva obligació com a formador, part consubstancial de tot entrenador, és alinear a aquells que s’han esforçat al màxim. Evidentment aquesta actitud va en contra de la possible victòria però va a favor de tot l’equip.
- Sentit del deure. Les figures del meu equip han de ser aquelles que es comprometin al màxim ja sigui per la seva actitud, per la seva resposta o pel seu caràcter solidari amb els seus companys en els partits. Tots els implicats hem de procurar que el compromís sigui un valor a l’alça.
- Formació abans de victòria. Els nois somien en arribar a ser professionals del seu esport, i se’ls ha de permetre aquesta llicència. El que no és acceptable és que els formadors i els pares també pensin que pot ser així; el percentatge de jugadors que arriben a professionals és mínim. Per tant el que s’ha de potenciar és la formació abans que la victòria.
Crec que hi ha poc a dir i sí molt a meditar, de tota manera si ús sentiu interessats, cerqueu l’article, a banda de estar molt ben travat pot ser convenient que el llegeixin tant entrenadors, pares i jugadors.
Que l’esport ens faci millors.
