L’orgull mata qualsevol intent de ser humà, Teixiu una obra inviolable,arribeu a ser l'ésser humà, creeu la raça divina...Oh vidents de la Veritat,esmoleu les llances lluminoses, obriu el camí cap allò que és Immortal;coneixedors d'amplis secrets, formeu els graons pels quals els deus van accedir a la immortalitat. (Rig-Veda X.53).

Aquesta nit, jugant, jugant el meu fill gran s’ha carregat la peça que subjecta un dels radiadors de la casa. La seva primera reacció ha estat dir que havia estat per error. Però quan la meva dona i jo mateix li hem fet veure que sent un accident, havia estat provocat per la tonteria, per el moment “loco” de deixar-se anar, sense mesurar-ne les conseqüències. L’accident no hi hagués existit.

Llavors, ha saltat i sense dir res s’ha tancat a la seva habitació. El seu cor es sentia ple de ràbia, s’havia de l’estupidesa i això l’ha fet emprenyar més. El petit, però s’ha espantat per tot l’enrenou i llavors ens ha mirat i ens ha demanat perdó.

Aleshores, m’he recordat, i així li he dit, una frase que deia el meu avi, demanar perdó mai ens rebaixa, sempre ens enalteix com a persones, com a humans.

Avui he deixat la meva crònica sentimental, els sentiments negres del que ahir vaig sentir amb l’execució bàrbara d’un botxí, i la follia d’una bomba. I d’alguna manera ho he relacionat, que fàcil seria si els humans aprenguéssim a demanar perdó i no aixequéssim torres d’Ivori a l’estupidesa i a l’orgull. Aprenguéssim que demanar perdó, escoltar al diferent, a perdre alguna cosa a canvi de guanyar una altre, ens faria com diu el Rig-veda més propers als deus immortals.

Potser però en un temps l’home acabarà aprenent que la raó és poca cosa sinó s’acompanya del perdó i del respecte.

“Hi ha un Secret, és evident. Totes les tradicions ho testimonien, es tracti dels Rishis o dels Mags de l'Iran, dels sacerdots de Caldea o Memphis o Yucatan, els hierofants d'Eleusis o inclòs dels nostres celtes. Ho hem oblidat. Hem perdut la Paraula.

Jo percebo la LleiLa Veritat, el VastD'on venim i que som.He escoltat a les edats passadesmurmurar la seva història, i he conegut la Paraula.”

malaltsxbasquet

nota: la part dels versos del poema pertanyen a la traducció del Rig-Veda, que trobareu, si en voleu saber més o ús agrada a http://www.tinet.org/~sattva/articuls/veda.htm

Avui ha estat terrible, sembla com si l’any volgués acomiadar-se amb el seu pitjor esguard. Només llevar-nos ens ha colpit la imatge del compliment de la sentència al Irak i Sadam ha estat penjat, el gran problema que això representa és que s’ha preferit una justícia pensada per i des de la venjança, a una justícia feta des de la misericòrdia. La primera pot ser vista per part de la gent com justa i el botxí Sadam, com la representació de tots els mals i dimonis d’aquest món, penjat de la forca espiant pels mals comesos. Però sense saber-ho han convertit a un home que mereixia la presó de per vida de botxí a víctima, i per altres, molts una excusa per allargar el patiment, en bombes, del seu poble. En definitiva amb l’execució, s’ha perdut una oportunitat de demostrar que la diferència entre ser un demòcrata a un dictador, és e profund respecte per la vida d’altri.
La segona notícia, ha estat d’alguna manera la notícia de la desesperança. L’atemptat de Madrid, ens ha colpit, ràpidament hem anat a cercar per internet, per diferents bitàcoles les reaccions de la gent, i el que hem trobat ha estat el crit, la ràbia, el no pot ser, el ja ho sabia, el joguet caigut de l’arbre dels somnis de Nadal, enseguida s’ha omplert, també, d’aquells que ràpidament estaven desitjant que tot plegat fos un miratge, per poder dir: ja us ho deia..., no es pot parlar.. etc.
Sé que avui, no es poden dir gaires coses, que no siguin un crit contra tots aquells que només entenen i creuen en la raó de la bomba, de l’ull per ull, o dels que diuen que parlar no porta enlloc. Jo avui només els diria que per arribar, algun dia a un món sense matances, venjances...només es podrà fer el dia que es faci la Pau dels valents, és a dir, el dia que esperem sigui demà, que algú tingui el valor de dir que l’esperança, s’aconsegueix parlant amb els que fins ahir van ser els enemics.
Això és vàlid per Palestina, per el Irak, o per Espanya. És dolorós i molts avui no poden ni volen sentir-ho, però demà desitjo que algú parli amb algú sense trampes i amb la força de la raó i del sentit de la justícia. Estic segur que si hi ha algú que ho fa estarem més a prop de la pau, de la pau dels valents.
Avui però toca en primer lloc solidaritzar-se amb tota la gent anònima que hi havia a l’aeroport de Madrid, estar amb ells per l’ensurt i la por que han sentit, el desencís no pot amagar l’esperança. En segon lloc està al costat, m’hi ha posat els senyors de la guerra, que des de la premsa, ràdios i internet, han intentat que el que ha passat avui fos una realitat, dels qui demà intentaran trobar nous ponts pel diàleg, la única cosa que un no pot deixar de fer és cercar la pau, i aquesta ma s’aconsegueix amb els amics sinó amb aquells que no ho son.
En darrer lloc solidaritzar-me amb tots aquells que perdran la vida d’una forma legal i amb el vernís d’una sentència, que per molt legal que sigui humanament no és ètica, i si els homes perdem l’ètica llavors que ens diferència dels botxins i dels assassins.
Sé que molts, avui em poden dir “gili”, però crec que he de cridar a favor de la pau i de l’entesa, perquè així ho crec i ho penso.
Un dia trist per ser el final d’un any, esperem que el 2007, sigui un camí nou desbrossat, on puguem fer un món més just i en pau.

Fa més de vint anys que he passat els estius i part de les tardors i fins i tot algunes festes d’hivern a Palamós. Ja fa uns vint anys al costat de Palamós a la Cala de la Fosca, hi havia uns apartaments restaurats dels anys cinquanta que es van vendre a 2 milions de pessetes, increïble però és així. Llavors aquella zona era poc urbanitzada, i bàsicament hi podíem trobar xalets de la gent de Girona i de Barcelona, i desprès quatre casetes escampades, la cala té les mides justes per ser ocupada per poca gent, en aquella època, els arbres, pinars, i els camps de raïm abandonats, xocaven amb la sorra de la cala. El millor es que amb una passejada ja estaves a Palamós. Però ai las en set anys cap a aquí d’una manera continuada van arribar els especuladors del ciment, els que cobreixen la terra dels sarments en blocs de pisos de més o menys gust de trenta metres quadrats a 30 i actualment a 50 milions de les antigues pessetes. On ahir havia pins, esquirols, i ocells avui hi ha cases adossades, o blocs de pisos amb piscina, i gespa. On abans hi havia el camí vell de Palamós de terra, avui esta urbanitzat amb quitrà i on abans hi havia càmpings avui estant tancats per construir més i més. En fi la vella Fosca ja és un record del passat avui és una platgeta, la majoria de l’estiu sobrecoberta de cossos plens de greix empastifant el mar. El pitjor és que a l’hivern i part de la tardor és un desert on no hi ha una ànima. Per tant podem dir que s’ha destruït un paisatge de la Costa Brava per tres mesos de sobreocupació.
Avui recordo això, perquè en el diari he llegit una notícia, per a mi, espantosa, a Ribera de Cardós un empresari local projecta una area turística i un camp de golf, en aquesta area projecta construir-hi 200 vivendes, hotels i centres de congressos. Per qui no ho conegui aquesta zona del Pallars Sobirà fins a la data s’ha mantingut verge. Fa que la conec des de fa uns deu anys, la meva germana hi anava des de fa uns trenta anys. L’encant d’aquesta zona és que tens a prop, pistes d’esquí, una Església romànica del segle XII i sobretot natura en estat pur, Ainet que és on es faria el monstre és un carrer amb poques edificacions d’una banda el poble i de l’altra un hotelet i uns apartaments.
La desgràcia del tema és que la idea del camp de golf és fa en un lloc on hi ha poca aigua, però que a més no deixa de ser una enganyifa especuladora, perquè l’important aquí no és ni tant sols l’hotel ni el centre d’spa, són les 200 vivendes que es volen construir. Òbviament suposo que la mancomunitat dels ajuntaments de la zona ja es frega les mans amb els redits, s’ha de reconèixer que és una zona amb pocs habitants i per tant amb pocs diners a la caixa municipal. Però pels qui mirem o intentem mirar una mica més enllà és veure clar com un nou càncer intenta destruir una vall , la Vall del Cardós, l’esperança són els grups que ja s’han posat dempeus per recordar que a banda de l’impacta per el paisatge, els animals, el Pallars és una zona amb nombrosos problemes de subministrament d’aigua, i òbviament la construcció d’un complex d’aquesta magnitud produirà encara una escassetat més elevada.
S’acaba l’any i recordo dos fets que m’han deixat un gust amarg l’any 2006. desitjo i espero que pel 2007 la gent d’aquella comarca en primer lloc però sinó els polítics que tenen la obligació de salvaguardar el nostre paisatge, facin mans i mànigues per foragitar als especuladors de la terra. Desitjo ferventment que el 2007 sigui l’any del cervell i del cor enfront dels tafurs, dels tramposos, dels destructors, dels qui sempre guanyen.

Bon any 2007

Bé, ja ha passat el Nadal i Sant Esteve, i encara estem vius, és un gran què, tenint en compte els apats pantagruelics, que es fant aquests dies, ara ja només queda el cap d'any i reis, pecata minuta, si ho comparem amb el que acabem de passar. En fi, una mica just, però vull felicitar a tots els blogers del món mundial aquests Nadals i el Nou any que estem a punt de començar, i deixar una esperança, que aquest any sigui l'any de la pau per Eskadi, i mai més hi hagin morts en aquell territori. I en general que el món es faci una mica més savi, i aprenguem a parlar i a pactar les diferències. Respectant-nos i acceptant-ne, la part de veritat de cadescú potser trobarem nous camins que ens portarant cap a un món una mica més just.

Bon any 2007 i que ús portint moltes coses Ses Majestats d'Orient