Avui ha estat terrible, sembla com si l’any volgués acomiadar-se amb el seu pitjor esguard. Només llevar-nos ens ha colpit la imatge del compliment de la sentència al Irak i Sadam ha estat penjat, el gran problema que això representa és que s’ha preferit una justícia pensada per i des de la venjança, a una justícia feta des de la misericòrdia. La primera pot ser vista per part de la gent com justa i el botxí Sadam, com la representació de tots els mals i dimonis d’aquest món, penjat de la forca espiant pels mals comesos. Però sense saber-ho han convertit a un home que mereixia la presó de per vida de botxí a víctima, i per altres, molts una excusa per allargar el patiment, en bombes, del seu poble. En definitiva amb l’execució, s’ha perdut una oportunitat de demostrar que la diferència entre ser un demòcrata a un dictador, és e profund respecte per la vida d’altri.
La segona notícia, ha estat d’alguna manera la notícia de la desesperança. L’atemptat de Madrid, ens ha colpit, ràpidament hem anat a cercar per internet, per diferents bitàcoles les reaccions de la gent, i el que hem trobat ha estat el crit, la ràbia, el no pot ser, el ja ho sabia, el joguet caigut de l’arbre dels somnis de Nadal, enseguida s’ha omplert, també, d’aquells que ràpidament estaven desitjant que tot plegat fos un miratge, per poder dir: ja us ho deia..., no es pot parlar.. etc.
Sé que avui, no es poden dir gaires coses, que no siguin un crit contra tots aquells que només entenen i creuen en la raó de la bomba, de l’ull per ull, o dels que diuen que parlar no porta enlloc. Jo avui només els diria que per arribar, algun dia a un món sense matances, venjances...només es podrà fer el dia que es faci la Pau dels valents, és a dir, el dia que esperem sigui demà, que algú tingui el valor de dir que l’esperança, s’aconsegueix parlant amb els que fins ahir van ser els enemics.
Això és vàlid per Palestina, per el Irak, o per Espanya. És dolorós i molts avui no poden ni volen sentir-ho, però demà desitjo que algú parli amb algú sense trampes i amb la força de la raó i del sentit de la justícia. Estic segur que si hi ha algú que ho fa estarem més a prop de la pau, de la pau dels valents.
Avui però toca en primer lloc solidaritzar-se amb tota la gent anònima que hi havia a l’aeroport de Madrid, estar amb ells per l’ensurt i la por que han sentit, el desencís no pot amagar l’esperança. En segon lloc està al costat, m’hi ha posat els senyors de la guerra, que des de la premsa, ràdios i internet, han intentat que el que ha passat avui fos una realitat, dels qui demà intentaran trobar nous ponts pel diàleg, la única cosa que un no pot deixar de fer és cercar la pau, i aquesta ma s’aconsegueix amb els amics sinó amb aquells que no ho son.
En darrer lloc solidaritzar-me amb tots aquells que perdran la vida d’una forma legal i amb el vernís d’una sentència, que per molt legal que sigui humanament no és ètica, i si els homes perdem l’ètica llavors que ens diferència dels botxins i dels assassins.
Sé que molts, avui em poden dir “gili”, però crec que he de cridar a favor de la pau i de l’entesa, perquè així ho crec i ho penso.
Un dia trist per ser el final d’un any, esperem que el 2007, sigui un camí nou desbrossat, on puguem fer un món més just i en pau.