Avui m'he assegut al costat d'un d'aquests, era un home que tindria uns cinc o deu anys més que jo, l'he reconegut per la seva mirada trista i el seu posat, de no voler destacar de no fer-se nota. M'ha recordat un altra persona també de cinquanta o seixanta anys que em trobo pel mati que puja dues parades més tard que jo per baixar a la meva parada. Aquesta té el mateix esguard però deu fer més temps que viu perduda dins el subterrani donat que la roba i els estris que carrega la traeixen.
A diferència del de la tarda que passa més inadvertit la del matí no tant i la gent se li aparta com si el seu posat i la seva càrrega feixuga s'encomanes.
Compartim amb aquests dos i de ben segur amb molts milers uns minuts però viuen com el gat d'Schrödinger.
En un món paral·lel i són però no els veiem o volem creure que no existeixen, però hi són.
Com cada matí mentre m'allunyo de l'andana per a pujar les escales giro uns moments els ulls i veig a aquella persona que amb caminar pesat s'asseu a un banc, cap cot, bosses entre les cames i mirada fixada al terra.Tot esperant cremar uns minuts més de la seva vida mentre espera un nou metro que la portí a la següent estació.
El mateix que ha fet l'home de la tarda, perdedors en una societat que sense pietat se'ls ha engolit per a vomitar-los en el metro. És la seva presó, sempre a la guaita del proper comboi, sempre a l'aguait que els de seguretat no els facin fora amb por al cos de ser descoberts perduts en una teranyina foradada sota terra, sense esperança.
Demà em llevaré ben d'hora, em dutxaré i tornaré al soterrani i segurament un parell de parades més enllà estarà esperant el metro la mateixa persona amb la mateixa roba i la mateixa bossa, amb la mirada d'ahir i d'abans d'ahir agafarà el mateix vagó i baixarem junts uns pocs minuts que passarem tots dos davant la porta que a mi em portarà cap a l'exterior i que a ella la deixarà en una parada més de la seva esgotadora vida.
En un món paral·lel i són però no els veiem o volem creure que no existeixen, però hi són.
Com cada matí mentre m'allunyo de l'andana per a pujar les escales giro uns moments els ulls i veig a aquella persona que amb caminar pesat s'asseu a un banc, cap cot, bosses entre les cames i mirada fixada al terra.Tot esperant cremar uns minuts més de la seva vida mentre espera un nou metro que la portí a la següent estació.
El mateix que ha fet l'home de la tarda, perdedors en una societat que sense pietat se'ls ha engolit per a vomitar-los en el metro. És la seva presó, sempre a la guaita del proper comboi, sempre a l'aguait que els de seguretat no els facin fora amb por al cos de ser descoberts perduts en una teranyina foradada sota terra, sense esperança.
Demà em llevaré ben d'hora, em dutxaré i tornaré al soterrani i segurament un parell de parades més enllà estarà esperant el metro la mateixa persona amb la mateixa roba i la mateixa bossa, amb la mirada d'ahir i d'abans d'ahir agafarà el mateix vagó i baixarem junts uns pocs minuts que passarem tots dos davant la porta que a mi em portarà cap a l'exterior i que a ella la deixarà en una parada més de la seva esgotadora vida.
No hay comentarios:
Publicar un comentario